EL CÒMIC O HISTORIETA GRÀFICA

INTRODUCCIÓ

El còmic és un conjunt d’imatges dibuixades que estan ordenades en successius moments d’una acció, aquestes representen el transcurs del temps quan es narra una història i formen una seqüència amb significat. La característica principal del còmic és la combinació del llenguatge visual (imatges dibuixades) amb el llenguatge verbal (textos escrits) i una sèrie d’elements gràfics o símbols (onomatopeies, globus, símbols del moviment, etc.). Per tant, té un predomini narratiu i la imatge es recolza en el text.
La paraula còmic prové de l’anglès comic, al principi, es va aplicar a les historietes còmiques, ampliant-se després també a les d’aventures, ciència-ficció i policíaques.. Aquest es va començar a publicar a la fi del segle XIX en els periòdics nord-americans en forma de xicotetes historietes il•lustrades que reflectien situacions còmiques. A Espanya, durant molt temps se l’ha anomenat tebeo, a causa de l’àmplia difusió que va tenir la revista infantil TBO (1917) que estava dedicada per complet a la historieta il•lustrada. A Amèrica Llatina es parla d’historieta, paraula que destaca l’aspecte narratiu de l’obra; a França se l’anomena bande dessinée, o BD (tira dibuixada), fent referència als seus orígens, a Itàlia, fumetto (en plural, fumetti), en al•lusió a la forma de petit núvol de fum que té el globus o bafarada, a Brasil o Portugal quadrinhos i al Japó manga. Els còmics normalment arriben al públic a través de publicacions com revistes (generalment especialitzades) o suplements de periòdics.

PRECEDENTS I EVOLUCIÓ

Nombrosos són els exemples de narració gràfica seqüencial en l’Antiguitat: els suports canvien però la voluntat d’explicar una història és sempre la mateixa. Els homes prehistòrics pintaven les seues gestes caçadores en les parets de les seues coves.

L’Estendard d’Ur (4000-2000 a. de C.), situat en el sud de Mesopotàmia, és un mosaic sumeri on es narra gràficament la victòria aconseguida pel Rei Sumer després d’una llarga batalla. Allí també trobem en segells cilíndrics, representacions d’escenes de la vida quotidiana o temes religiosos.

Els egipcis explicaven la seua vida quotidiana, la vida dels déus i dels personatges il·lustres en forma de jeroglífics pintats en els murs dels temples i en els papirs (en el Llibre dels morts -1500 a. de la n. e.- es mostra unes històries amb escenes successives que inclouen text ideogràfic).

Els grecs decoraven els seus atuells amb escenes de la mitologia o esculpien frisos èpics en els seus monuments.

Es conserven  còdexs manuscrits precolombins essencialment il·lustrats que ens donen un testimoniatge dels ritus i la història d’aquests pobles.

Una de les narraciónes gràfiques seqüencials més representatives del món antic és la Columna de Trajà. Aquesta obra va ser encarregada per l’emperador Trajà (53-117) per a commemorar la seua victòria sobre els dacis i representa diferents episodis de la guerra.

Prop de mil anys després de la Columna de Trajà, es va teixir entre 1066 i 1082 el Tapís de Bayeux. Aquest tapís de lli brodat amb llanes de nou colors diferents va ser encomanat per Odó de Bayeux, germanastre de Guillem el Conqueridor per a commemorar la conquesta d’Anglaterra pels normandos de Guillem.

A mitjan segle XIII apareix a Japó els Chojugiga una sàtira caricaturesca formada per quatre rotllos monocroms pintats amb pinzell, en els quals es representa a animals antropomòrfics vestits amb robes i realitzant activitats humanes que ens projecten a través de les virtuts i desvirtudes de la societat d’eixe temps.

A l’Edat Mitja trobem en pintures cristianes les curioses filactèries. Aquestes són unes imatges religioses de la iconografia medieval on des de la boca d’alguns personatges ixen paraules, generalment oracions senceres emmarcades, que s’assemblen a cintes o xicotets rotllos de paper que fan l’efecte d’estar desenrotllant-se. Aquestes cintes o papers presenten textos, oracions, cites o símbols. Per tant, són un antecedent del globus de text que eixint de la boca del personatge indica que aquest parla. A la fi de l’Edat Mitjana, van començar a florir les Bíblia pauperum. Eren unes bíblies il·lustrades, que el seu objectiu era donar exemples de vida a imitar i destinades a ajudar als capellans a preparar els seus sermons i a instruir a les persones analfabetes.

En el Renaixement apareixen en moltes esgésies retaules on es mostra seqüencialment, a través de diferents taules, moments destacats de la vida de Jesús.

Un precedent directe de l’actual historieta, quan no una modalitat d’ella, són les auques (aleluyas en castellà i de caràcter religiós). Sorgiren a França al segle XVI i van tenir el seu major auge en el segle XVIII. Són estampes que tracten algun tema específic explicat com una història. Tradicionalment, consisteix en 48 imatges encasellades en vinyetes, cada una de les quals va acompanyada per dos versos al peu de cada vinyeta fent un rodolí.

En el segle XVIII, amb les millores tècniques de la impremta i l’augment en la difusió d’impresos i periòdics, van nàixer en la premsa britànica les estamperies i les caricatures polítiques, que incloïen text i imatges. En el segle XIX ja hi havia revistes satíriques i històries il•lustrades. En tots ja apareixen bafarades i globus on s’inserien diàlegs i comentaris que col•locaven davall la imatge.

Finalment, a les darreries del segle XIX (1895) aparegué en un diari de Nova York el primer còmic, estrictament, dedicat a les aventures del seu personatge principal Yellow Kid. Allí s’integraven, de forma natural, imatges i textos.

El primer tebeo (comic book) va aparèixer en EE.UU en 1933 i era una reimpressió de tires còmiques que eixien publicades en els diaris. Com la majoria de les tires eren de to còmic se’ls anomenà comic book a les revistes (o llibres) que les recopilaven, encunyant així un terme que no solament serviria per a encasellar un tipus de publicació, sinó que a més anava a definir un mitjà a través del qual noves generacions d’artistes anaven a cercar una forma per a poder expressar-se. Avui dia els comics no són còmics exclusivament, ja que hi ha còmics de terror, suspens, aventures, romanç, ciència ficció, superherois, infantils, adults, autobiogràfics i molts altres més.

EL CARÀCTER NARRATIU

El caràcter narratiu del còmic es posa de manifest en la seua estructura en forma de vinyetes, en la qual aquestes segueixen una línia diacrònica marcada per un abans i un després.
El sentit de la lectura en els còmics occidentals és el mateix que en un text escrit, és a dir, d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Quant a l’estructuració del temps, dins d’aquesta linealitat temporal pot haver-hi salts narratius o la representació d’una altra acció simultània en un altre espai. També es produeix una ruptura de la narració lineal quan es produeixen canvis de temps cronològics que relaten el passat o que avancen el futur. La vinyeta es presenta amb línies corbes enllaçades, amb línies discontínues, línies formades per punts … És el cas dels salts al passat – flaix-back– quan el personatge recorda alguna cosa o el cas dels salts al futur –flaix-forward – quan el personatge s’anticipa als esdeveniments, o també quan el personatge somnia (es pot introduir amb un text en relleu). Actualment, se solen representar amb canvis de color o amb grisos. D’altres elements narratius són l’el•lipsi narrativa, que és una omissió de tot allò que es puga intuir o és poc important per entendre la narració i el ralentí o càmera lenta, que explica una acció i empra més temps del que realment ocorre.

Ralentí o càmera lenta

Flashback

El·lipsi

 

 

 

 

 

 

 

Flashforward

 

 

 

 

 

 

Un altre recurs narratiu molt emprat és la macro vinyeta, utilitzada ja des dels inicis del còmic en Yellow Kid (1893). En ella no apareix una seqüència, sinó que es presenten diverses situacions que s’estan produint alhora en un mateix lloc. Moltes portades de còmics es resolen amb una macro vinyeta en la qual no sempre es manté l’ordre de lectura abans citat, sinó que el dibuixant, mitjançant la composició dels diferents elements, dirigeix la mirada del lector en la direcció que li interessa.

FORMATS

És l’operació de distribució i ordenació de les vinyetes en l’espai disposable. El nombre i distribució de vinyetes dóna origen a la tira, la pàgina o el llibre. A més, una sola vinyeta pot representar una història completa. Podem distingir els següents elements:

La tira és una narració seqüencial breu que es desenvolupa a través d’unes poques vinyetes (normalment d’1 a 4, en posició horitzontal). Són obra d’un dibuixant (o bé d’un dibuixant i un guionista) i es publiquen periòdicament en diaris i revistes i pot tenir un relat autoconclusiu, o siga que d’un sol cop es conta un argument complet. Poden ser humorístiques, però no necessàriament. Aquestes tires, en nombroses ocasions, acaben per recopilar-se en llibres, encara que hagen sigut creades cadascuna de manera independent.

Hi ha tires autoconclusivas: cadascuna d’elles explica un relat complet. Unes altres són seriades: l’argument s’embasta a través d’un nombre successiu de tires.
Les tires seriades són aquelles que van narrant, una a una, un relat més extens; és a dir, que segueixen un fil argumental que es desenvolupa a través de diverses tires. Per tant, ha de tenir una estructura que permeta el seu funcionament de forma autònoma tant en el format clàssic de plantejament, nus i desenllaç, o bé mitjançant una narració seriada.

La làmina ocupa per complet la pàgina d’una publicació. Poden aparèixer bé dins un setmanari o d’una revista amb una periodicitat diversa, dins d’elles s’inclouen un nombre variat d’historietes amb relats complets o amb la promesa que continuarà en el número següent.

Els àlbums: són publicacions no periòdiques on s’ofereixen narracions completes. Les grandàries i formats són molt diversos, tot i que predominen els rectangulars, ja siguen verticals o apaïsats.

CODIS PREDEFINITS

El còmic utilitza un conjunt de signes peculiars i convencionals:

– La vinyeta emmarca les escenes i indica l’ordre de la lectura.
– Els codis cinètics i gestuals mostren el moviment de personatges, vehicles i objectes, així com l’expressió dels personatges.
– La bafarada, la seua forma, el seu contingut (verbal o no).
– El nivell d’iconicitat, és a dir, el grau major o menor de realisme en la il•lustració.

ELEMENTS DEL CÒMIC

– Llenguatge visual: la imatge. La vinyeta, l’enquadrament, els plànols, els angles, el format i el color.
– Llenguatge verbal: el text. La bafarada, la cartellera, el cartutx, l’onomatopeia i la lletra.
– Signes convencionals: La metàfora visual, les figures o línies cinètiques i els signes de suport.

Vinyeta

És un terme que procedeix del francès vignette i que permet nomenar els requadres d’una sèrie que, amb els seus dibuixos i textos, formen una historieta. Forma cada quadre de la historieta, és la unitat mínima narrativa amb significat. L’acció es representa en vinyetes successives.

Una seqüència és un conjunt de vinyetes que representen una acció completa (escena). També existeixen pàgines on les vinyetes no estan separades per línies, sinó que les mateixes il·lustracions estan separades entre si.

Té diversos formats, normalment són irregulars (sensació d’acció) o regulars, rectes o corbes, ondulades o amb forma de núvol (flaix-back), discontínues o de punts (expressen somnis o pensaments), poden ser redones (centren l’atenció) etc. Moltes vegades es combinen les horitzontals (expressen més tranquil·litat) amb les verticals (expressen més tensió o acció).

Quant a les dimensions poden tenir totes la mateixa grandària, pot haver-hi una més gran que les altres, o poden ser totes diferents. En general, la dimensió condiciona el ritme de lectura de la vinyeta. La disposició de les vinyetes està relacionada amb la concepció del temps del lector. En el còmic temps i espai van del braç. Per exemple les vinyetes menudes es lligen més ràpid, en canvi les vinyetes més grans són més contemplatives.

Dins la vinyeta podem distingir el continent, que són les línies que delimiten l’espai total de la pàgina i que poden ser rectes o corbes i tenir diverses grandàries, i el contingut que són les imatges, paraules, símbols i codis cinètics que hi ha dins de cada vinyeta. A voltes s’aprofita la tipografia com a element expressiu; les lletres grans indiquen crits o pujades del to de veu, mentre que las lletres mol xicotetes assenyalen una actitud reservada i confidencial.

Respecte al contorn, la pàgina sol estar dividida per unes línies anomenades línies demarcatòries que serveix per a separar les vinyetes entre sí, a més pot arribar a enriquir el significat del còmic. Així les vinyetes amb forma de núvol solen contenir records o esdeveniments fantàstics, si la línia és discontínua te una funció semblant, la d’evocar un temps anterior. Les vinyetes delineades en forma de pergamí donen idea d’un passat més remot. En ocasions la línia demarcatòria es traspassa per a connectar dos o més vinyetes entre si. Aquest solapament reforça la continuïtat entre les vinyetes. A voltes es prescindeix de la línia demarcatòria i en una sola pàgina es superposen diverses accions, en alguns casos es suggereix així un temps ideal.

El color acompleix funcions diferents d’acord amb l’objectiu de la historieta, s’utilitzen per oferir distints significats expressius o simbòlics. El significat del color no està estandarditzat i en cada situació es pot realitzar combinacions que donen lloc a noves interpretacions.                                                                           És fonamental en la narració d’un còmic segons el seu gènere, depén molt l’escenografia, i les accions, allò que l’artista suggereix del temps o de l’espai, estan implícits en el color. Així si és figurativa busca donar realisme a les imatges. Si és psicològica pretén provocar diferents sentiments en els lectors. I per últim, si és significativa el que fa és donar a un color diferents significats depenent del context en el qual siga utilitzat.

Tipus de vinyetes

Formes

Triangular

Quadrada

Rectangular

 

Circular

La vinyeta tancada és aquella que està limitada per tots els seus costats. Aquesta s’utilitza quan es desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema. Ací entraria la vinyeta típica de còmic, de forma rectangular, però també pot adoptar multitud de formes com a redona, triangular, amb la vora ondada, en forma de tub, etc. No hi ha límit per a la imaginació en aquest sentit.

La vinyeta oberta, no obstant açò, no té limitació alguna, de tal manera que crea efectes molt cercats. D’una banda, si el dibuix s’ix de les vores, pot generar la sensació d’un espai infinit que s’estén més enllà de la pàgina. D’altra banda, si el dibuix roman suspès en el buit, pot crear la sensació d’estar en un espai atemporal, al marge del temps de la narració.

La vinyeta ortogonal és aquella vinyeta els costats de la qual són ortogonals al plànol de la pàgina, és a dir, que les seues vores són rectes i per tant forma rectangles o quadrats. Són vinyetes estables i s’usen amb molta freqüència.

La vinyeta diagonal, per contra, posseeix costats que van en diagonal i no són ortogonals al plànol de la pàgina, per la qual cosa formen rombes o trapezis. Aquestes vinyetes s’usen per a donar sensació de moviment o dinamisme, o per a mostrar alguna imatge perturbadora.

Les vinyetes exteriors són aquelles que es troben separades de les altres per mitjà dels carrers o pels marges de la pàgina.

Les vinyetes interiors són aquelles que es troben contingudes dins d’una vinyeta més gran. Serveixen normalment per a mostrar un detall o un fet que es realitza al mateix temps en aqueixa escena.

Vinyeta decorativa. En ocasions, solament usarem el marc de la vinyeta i l’espai exterior com un element decoratiu, sense més funció que la visual, de tal manera que la vinyeta es converteix en part del dibuix. Moltes vegades utilitzarem aquest recurs per a ambientar moments o situacions concrets de la trama (per exemple, un anunci de televisió). No obstant açò, en aquest tipus de vinyetes cal anar amb compte; no s’ha de recarregar tant el dibuix que dificulte la compressió de la història. Si la història no es comprèn, la funció de la pàgina haurà fracassat.

Vinyeta trencada. En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fóra de la vinyeta”, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta manera, la vinyeta queda trencada, però gana en dinamisme i ordena les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt utilitzat en còmics d’acció i en el màniga en general.

Vinyeta psicològica. En moltes ocasions, les vinyetes s’usen per a crear sensacions en el lector de tal manera que s’adapten a una forma que les produeix. Açò fa que les vinyetes creuen composicions estranyes però tenen una gran força i submergeixen al lector en la trama.
En aquests casos, també caldrà anar amb compte per a no alterar l’ordre de lectura de les vinyetes i impossibilitar la compressió.

Distribucions del formats

Regulars

Les distribucions regulars són les més comunes dins del còmic. Se solen utilitzar de manera habitual per a expressar vinyetes calmades o amb càrrega narrativa (diàlegs, per exemple). En el còmic europeu són pràcticament les úniques.
L’anomenada distribució simètrica és la més senzilla, ja que en ella es divideix la pàgina en quadres de la mateixa grandària. No obstant açò, aquesta forma encara que senzilla tendeix a ser massa estàtica. Per açò, el seu ús es limita quasi exclusivament a l’humor de caràcters, al webcòmic, a la tira o a l’experimentació.

Les de distribució asimètrica -les més comunes- són desiguals i estan ajustades al ritme de l’acció i al ritme visual al que es vol suggerir. Les vinyetes han de ser prou coherents com perquè el lector puga seguir el sentit de les mateixes.

Les diferents distribucions regulars usualment reben el nom del nombre de vinyetes que utilitzen, utilitzant usualment les columnes primer i les files després. Així, una distribució de 2×3 indicarà que la pàgina posseeix tres files cadascuna amb dues vinyetes.
El més comú és que una pàgina no tinga més de quatre files (o blocs de files, com en el manga), sent tres l’usual.

Irregulars

Les distribucions irregulars són aquelles que presenten formes estranyes i que fins i tot en ocasions no estan no subjectes a un nombre determinat de columnes i files. Aquestes, s’utilitzen normalment per a escenes d’acció o descripcions, on el lector pot perdre’s en els detalls. En altres ocasions s’utilitzen de manera que col·laboren de forma gràfica amb la trama.

INTEGRACIÓ DE TEXT I IMATGE

La inserció de textos dels dibuixos de les vinyetes és un dels trets definitoris del còmic. Aquesta inserció es realitza a través de cartelleres, bafarades i onomatopeies.
La Bafarada (Bocadillo). Inclou els diàlegs i pensaments dels personatges, no solament serveixen per a mostrar el que es diu sinó també com es diu. A voltes s’aprofita la tipografia com a element expressiu; les lletres grans indiquen crits o pujades del to de veu, mentre que les lletres molt xicotetes assenyalen una actitud reservada i confidencial.

L’element que integra els textos es diu globus (globo), és la silueta tancada que conté el text, les onomatopeies o les metàfores visuals i que admet solucions visuals molt imaginatives per a integrar els textos en les vinyetes. La grandària i la forma del globus, així com l’estil de retolació dels textos, són elements que enriqueixen el significat. Els globus, gràcies a un ric repertori de recursos, poden aportar informació detallada de com sonen els textos que tanquen. Si bé normalment tenen forma ovalada o de núvol, es poden emprar diverses formes (per exemple, una silueta de la qual es desprenen gotes de suor per a indicar calor, o una silueta en forma de flaix per a expressar un crit). Un globus inclòs dins d’un altre o enganxat a ell indica les pauses que fa el personatge.                                                                          Globus amb línia fallida. Un contorn amb linea fallida, com si foren dents de serra, suggereix un major volum sonor en el text. També, segons el context, indicaria que eixa veu procedeix d’algun aparell (telèfon, ràdio, altaveus…)
Globus amb línia discontínua. En aquest cas, es tracta d’un efecte contrari. La línia interrompuda significa un menor volum sonor, una veu apagada, un murmuri.
Globus amb línia irregular. La línia tremolosa indica debilitat en la veu, timidesa o, fins i tot, dolor.
Globus de núvol. Quan el cos del globus està delineat amb xicotets cercles en forma de núvol, significa que el text que tanca no s’escolta perquè el personatge només ho pensa.
Globus amb diversos deltes. Hi ha textos que són pronunciats per diversos personatges alhora. Açò s’expressa incloent diversos deltes en el cos del globus que tanca el text en comú.
Globus amb delta interromput. Un delta que s’ix del contorn de l’enquadrament indica que el text pertany a un personatge no dibuixat. Seria alguna cosa així corno una veu en off:
Globus amb delta d’unió. Si un text pronunciat per un sol personatge es reparteix dins d’una mateixa vinyeta en dos bafarades diferents, s’està marcant un cert ritme amb la creació d’una pausa obligada en la lectura. Per a fer fluïda eixa pausa, els globus es relacionen entre si per un delta pont que els uneix.
El delta (vértice). És l’apèndix lineal de la silueta que indica el personatge que parla o pensa. La seua forma complementa a la silueta i és un element expressiu més. El delta lineal és el més simple i està format per un angle agut que assenyala amb el seu vèrtex al personatge que emet el globus. El delta en forma de bombolles expressa un pensament del personatge, i el de ziga-zaga s’empra per a expressar emissions diferents a les normals, com a crits o veus que ixen d’una ràdio o un altre aparell. A voltes, alguns deltes es tallen i semblen eixir de la vinyeta, la qual cosa indica que està parlant un personatge fora de plànol (delta en off). Els deltes múltiples que pertanyen a un mateix globus expressen un missatge emés per diversos personatges.

La cartellera (cartela).  És un espai inserit en la vinyeta que conté textos de suport i ajuden a fer avançar el relat. La cartela ve a ser com la veu en off del cinema o del vídeo. Els textos que conté introdueixen el relat, ajuden al fet que aquest avanç o serveixen d’enllaç per a suavitzar l’el·lipsi entre dues accions diferents. Poden aparéixer textos d’ancoratge que informen sobre el lloc i l’escena que es mostra en la vinyeta, i textos de relleu, que marquen salts temporals o espacials dins de la narració, com per exemple “al matí següent” o “prop d’allí”. Solen tenir formes rectangulars col·locades en una cantonada de la vinyeta, en les quals s’introdueixen textos més o menys curts que representen la veu del narrador. Però  a l’igual que ocorre amb les vinyetes, no hi ha cap regla fixa, ja que poden tenir forma d’estels, polígons, cercles o pergamins.
En ocasions, la cartela no s’insereix en el dibuix d’una vinyeta sinó que es crea una vinyeta a banda ocupada únicament pel text. Aquesta modalitat es denomina cartutx i enllaça dos vinyetes consecutives.

L’onomatopeia. És un text inclòs en la vinyeta ja sense la cotilla d’un globus o una cartellera, és la representació verbal i també visual d’un soroll o so, que imiten els produïts per una animal, persona o objecte i pot aparéixer tant dins com fora del globus. L’onomatopeia és text perquè tradueix amb la paraula un so però en la historieta és també imatge perquè la forma, la grandària i el color contribueixen a completar les característiques del so recreat. Es poden presentar de moltes maneres, dins i fora del globus, i enriqueixen la historieta. L’onomatopeia “ring”, per exemple, s’enriquirà notablement si es dibuixa amb un contorn fallit, a gran grandària i en groc. La integració d’informació verbal i visual fan de l’onomatopeia un dels símbols més característics del còmic.                                                                                 És molt curiós que la majoria de les onomatopeies estiguen en anglés. La raó principal és que quan una historieta es publica en un altre idioma, solament es tradueix el text del globus. Les paraules que estan fóra del globus formant part indissoluble del dibuix no es poden reemplaçar. Per a fer-ho caldria dibuixar de nou tota la vinyeta. Per aquesta raó, les onomatopeies no es tradueixen i això explica la seua gran implantació. Per açò si volguérem crear el nostre còmic ho hauríem de tenir en compte i usar les nostres pròpies onomatopeies.

El tipus de lletra més usat és el d’impremta, però, segons les característiques dels personatges, s’utilitzen altres tipus de lletra. Quant a la retolació dels textos, les possibilitats de reforçar l’expressió dels mateixos són també abundants, A continuació es descriuen algunes:
Lletra de gran grandària. És un recurs similar al de la línia fallida de la bafarada ja que augmenta la sensació d’intensitat sonora. De fet, es pot combinar una grandària gran de lletra amb un contorn fallit en la mateixa lletra. L’efecte es multiplica.
Lletra de grandària xicoteta. Es tracta de tot el contrari, de minimitzar el volum sonor.
Lletra ondada. La lletra que no segueix un recorregut rectilini dóna a entendre que el text està cantat. La sensació és més efectiva si en el globus s’inclouen algunes notes musicals.
Lletra cal·ligrafiada. La lletra amb cal·ligrafies especials ens parla de la forma de ser del personatge. Una lletra gòtica, per exemple, insinua un caràcter conservador, una lletra maldestra. un esperit infantil: una lletra en cursiva, una elegància personal… Tot depèn del context. Les combinacions són múltiples.

SIGNES CONVENCIONALS

Codis gestuals: Els gestos reflecteixen les emocions que experimenten els personatges segons la situació representada i reforcen l’expressivitat L’expressió dels personatges a través del rostre o de la posició del cos és molt diversa i complexa, pertany a l’expressivitat estètica i depèn en gran mesura de la capacitat creadora del dibuixant.
Els estereotips de les expressions bàsiques del rostre són:
– L’alegria: Les celles s’arquegen i la cara s’omple amb un somriure.
– L’enuig: Es contrauen les faccions amb les celles cap al centre de la cara i la boca en sentit contrari al del somriure, amb les comissures dels llavis cap avall.
– La tristesa: La boca, cap avall, es torna tremolosa i les celles cauen cap als costats.
– La serenitat: Les celles i la boca es mantenen horitzontals.
Hi ha altres expressions derivades d’aquestes que s’aconsegueixen combinant elements d’unes i d’unes altres; per exemple, amb la boca de tristesa i les celles d’enuig s’aconsegueix una expressió d’irritació.
També s’utilitzen altres signes gràfics per a completar i destacar els estats d’ànim, com a gotes de suor que indiquen calor o fatiga, o rajos que ixen del cap del personatge per a indicar la seua crispació.

Metàfores visuals: expressen idees i estats anímics, que amb paraules serien menys efectius, a través d’imatges de caràcter simbòlic. Serveixen per a fer notar les sensacions, sentiments i estats d’ànim dels personatges. Un exemple pot ser un cor partit en dos per a significar un amor frustrat, una sèrie de signes negatius com a rajos, bombes, serps, etc. per a representar insults o paraules malsonants, o xicotets pardals volant al voltant del cap en senyal d’atordiment. Els continguts als quals es refereixen les metàfores solen ser frases fetes del llenguatge col·loquial: dormir com un tronc, veure els estels, els diners es va volant, tenir una idea lluminosa, l’amor que trenca el cor,..

Elements cinètics: són signes convencionals del llenguatge del còmic que serveixen per a representar gràficament la trajectòria dels objectes i el moviment dels personatges. Solen tenir forma de rectes o cometes. Aquestes línies permeten transmetre la idea de moviment a la vinyeta i aporten dinamisme. Encara que són representacions abstractes de la realitat, aconsegueixen que el lector entenga sense dificultat totes les accions de la història. N’hi ha de diversos tipus: línies de velocitat, de trajectòria, desenfocaments, repeticions, fantasmes, caigudes, colps, vibracions, vent, pluja, neu, explosions, fum, foc, rajos, lluentors i esguitades.
– Trajectòria: És l’expressió gràfica de l’espai que està recorrent un personatge o objecte. Poden ser simplement unes línies a manera de deixant que marquen la trajectòria recorreguda.
– Efectes que produeix el moviment: Són indicacions que acompanyen a l’anterior i la complementen. Per exemple, la representació de la caiguda d’un personatge amb un deixant que indica la trajectòria i una espècie d’estel irregular que indica l’impacte contra el sòl.
– La descomposició del moviment: per exemple, representar un personatge que corre dibuixant-li sis cames o en tres posicions successives. També per influència de la fotografia s’usa l’efecte de la instantània, és a dir, la detenció de l’acció en una situació que no és estable, sinó que suposa un instant del moviment que es descriu.

Signes de suport: enriqueixen considerablement la expressió dels personatges. Uns senzills trets “com a gotes de suor, rajos o línies tremoloses” serveixen per a informar de sensacions com l’aclaparament, l’empipament, la por, la perplexitat, el rubor, el mareig, la mala olor, l’atenció en la mirada o la incertesa. Oo si té molt de fred, dels seus braços creuats penjarien caramells de gel. En definitiva significa exagerar les característiques visuals. alhora que s’utilitza l’analogia.

ESPAI I TEMPS

Controlar l’espai i el temps és bàsic a l’hora de narrar els fets d’una història en el còmic. Depenent del que es vulga explicar, es tractarà per separat primer la vinyeta, i després de forma global, la composició de pàgina, per a poder distribuir les sensacions d’espai i temps.
És obvi que la vinyeta és una noció d’espai, ja que dins de la mateixa se selecciona una porció de la realitat. Per a llegir o recórrer aquestes vinyetes es necessita també un espai de temps que no és solament físic, si no també psicològic. Açò anirà determinat per diversos factors:

Grandària de la vinyeta: es llig abans una vinyeta xicoteta que una gran. A més, i com seguim l’ordre de lectura, es tarda més a llegir una vinyeta allargada horitzontalment que una allargada verticalment.
Informació visual: es llig abans una vinyeta amb poc dibuix que una amb molts detalls. Si els detalls aporten detalls importants, també necessitaran ser llegits.
Informació textual: es llig abans una vinyeta amb poc text que una amb molt, igual que es tardarà més en una amb més bafarades. A més, la complexitat del text també farà que la seua lectura siga més o menys ràpida.

VINYETES I NARRACIÓ

És important que el dibuixant alterne els plans i els enquadraments en funció de la narració. No convé abusar dels mateixos plànols dins d’una pàgina, ja que la narració es torna monòtona i perd interès. Els plans menys convenients d’abusar són els extrems, com dels primeríssims plans, els plans detalls i els grans plans generals.
Les seqüències variaran en funció de cada tipus d’històries, però en pràcticament totes funcionaran molt bé aquelles seqüències que ho facen en el llenguatge cinematogràfic.

Introducció del lector en el dibuix

El fet que el lector es puga submergir en la narració és un recurs que s’usa amb molta freqüència i que ajuda al fet que la història es comprenga millor. Es pot aconseguir mitjançant molts recursos, principalment:
Plans subjectius o semisubjetius, com si els personatges “parlaren” directament al lector.
Vinyetes trencades o escorços del dibuix que es projecten cap a fora, com si es convidara a “passar” al lector.
La narració es ralenteix en aquests punts i permet al lector contemplar detingudament aqueixes escenes i gaudir-les més.

El fons de la pàgina

En alguns estils de còmic, s’utilitza la part del fons de la pàgina (els carrers de les vinyetes) per a representar també temps o espais diferents. Un exemple molt utilitzat, exportat del manga, és el fet de posar el fons en color negre quan ens estem referint a flashbacks.
A més, en ocasions, una part del dibuix es perllonga per part o per tot el fons de la pàgina, creant la sensació de que les altres vinyetes estan contingudes o embolicades per l’altra.

Espai i temps de la pàgina amb vinyetes

Mentre que a la vinyeta se li podria considerar com un instant, a la pàgina se li deuria llavors prendre en compte com una seqüència d’instants. En crear una pàgina i fer que les vinyetes vagen acompanyades les unes de les altres, estem unint moments. En funció del pròxims que estiguen en el temps eixos moments, o de la quantitat de moments que vulguem mostrar, la pàgina durarà més o menys.
El fet de variar la longitud del que estem explicant, dependrà del com vulguem explicar-ho i del ritme que vulguem imprimir-li a la història. En la majoria dels casos, convé decidir quines seran les accions de la pàgina, ja que donar a totes les pàgines una composició massa dinàmica pot fer la lectura massa confusa, igual que fer-les totes massa lineals provocarà pesadesa en la lectura. La lectura ideal haurà de tenir escenes més calmades que es puguen alternar amb les dinàmiques, perquè no es cree una sensació de desorientació en el lector.

L’Storyboard

Els Storyboards són il·lustracions mostrades en seqüència amb l’objectiu de servir de guia per a entendre una història o previsualizar una escena de la trama d’un guió (tant per a cinema, animació o còmic). Açò ajudarà a trobar problemes abans que aquests ocórreguen, per a decidir la distribució de la pàgina, o perquè un equip de treball desenvolupe un pla establit per endavant.
L’elaboració d’un storyboard està en funció directament proporcional amb l’ús: en publicitat sovint és molt més general, perquè el director i el productor aporten amb el seu talent i enriquisquen la filmació, mentre que en cinema és molt més tècnic i elaborat perquè servisca de guia a cada membre de l’equip de treball.
En el còmic, l’storyboard pot ser molt complex o molt simple, i pot estar realitzat en moltes tècniques diferents, encara que preferentment s’usa el llapis. Sol usar-se per a fer-se una idea de la distribució de les diferents vinyetes dins de la pàgina, moltes vegades perquè el guionista es faça una idea de com quedarà aquesta i faça les modificacions oportunes. A més, també ajudarà a veure si les escenes queden repetitives
Gràcies a aquesta planificació, no farà falta començar sempre en l’ordre lògic. Molts autors no segueixen l’ordre des del principi fins al final, si no que primer fan les escenes més espectaculars i després se centren en les més senzilles (com els primers plànols).
El procés de storyboarding, en la forma que es coneix avui, va ser desenvolupat en l’estudi de Walt Disney durant principis dels anys 1930, després de processos similars que van ser emprats en altres estudis d’animació. El Storyboarding es va fer popular en la producció de pel·lícules d’acció viva durant principis dels anys 1940.

PLANIFICACIÓ

L’enquadrament.

És la limitació de l’espai real on es desenvolupa l’acció de la vinyeta. No obstant açò, en el còmic aquests recursos posseeixen una originalitat afegida, la que prové de la influència determinant de la grandària i la forma exterior de la vinyeta. L’efecte que produeix el dibuix d’un personatge en pla americà tancat en una vinyeta rectangular que ocupe tota la planxa no és el mateix que el d’eixe personatge -també en pla americà- representat dins d’una minúscula vinyeta redona. En interrelacionar l’enquadrament, la forma i la grandària de les vinyetes s’aconsegueixen solucions de muntatge molt suggestives: acceleració, ralentització, espai contigu…

Els plans i les angulacions

El conceptes de pla i angle provenen del cinema, per tant són exactament els mateixos. Un i altre són coetanis i s’han autoinfluenciat. Segons l’espai representat els enquadraments tenen diverses denominacions, sempre tenint com a patró el cos humà. Els plans adquireixen un valor divers segons la grandària i la forma de les vinyetes. Aquesta llibertat de formats permet solucions molt suggestives que no es poden aconseguir amb el cinema o el vídeo. És important, pel seu significat, l’enquadrament de l’escena, és a dir, quina és la part que es veu d’ella o del personatge i, per tant, què és el que s’està destacant. Els diferents tipus de plànols són:

• Gran pla general. Abarca un gran conjunt allunyat de la càmera en què el subjecte humà està absent o és insignificant i la natura o l’entorn pren més importància que la persona, també pot mostrar multituds on la persona queda diluïda o empetitida i aleshores adquireix un valor dramàtic Té un caràcter descriptiu i èpic. Expressa la solitud, la lluita contra la fatalitat, la integració en el paisatge que protegeix i absorbeix alhora el personatge i presenta l’escenari.

• Pla general. Comprén un conjunt més pròxim que el gran pla general. La figura humana ocupa 1/3 o 1/4 de l’alçada de l’enquadrament, traçant un equilibri entre paisatge i individu de tal manera que situa el personatge en el seu medi concret. També té un caràcter descriptiu Presenta un entorn exterior, un paisatge o un carrer, o l’interior d’un edifici. En general no apareixen personatges o aquests formen part de l’entorn. Se sol utilitzar al començament d’una narració per a situar l’acció.

• Pla de conjunt. La persona humana apareix amb entitat dins el paisatge o decorat. Hi caben diverses persones fàcilment distingibles. Mostra les accions físiques d’un grup o les relacions entre personatges i objectes. Les persones tenen prou marge de moviment. La típica fotografia familiar ben bé pot representar aquest pla. Pot tenir un valor descriptiu o narratiu i ocasionalment un valor dramàtic.

• Pla sencer. La figura humana apareix de cap a peus en el límit del quadre. Retrata el personatge. Té un valor narratiu però comença a potenciar el valor expressiu o dramàtic.

• Pla americà. S’anomenà americà perquè s’utilitzava fonamentalment al western per deixar ben clara la posició del revòlver. Enquadra els personatges a l’alçada dels genolls de tal manera que permet l’expressivitat del cos humà. L’espectador i el personatge queden situats en un mateix camp de visió. També s’anomena pla mitjà llarg o pla tres quarts. Ens aproxima al personatge. Té valor narratiu i dramàtic.

• Pla mitjà. La figura humana queda tallada a l’alçada de la cintura. Així els braços i el rostre, les parts més expressives del cos, es converteixen en el centre d’atenció per a l’espectador. S’utilitza moltes vegades en els diàlegs.

• Primer pla. Enquadra el personatge des de l’alçada dels muscles o més concretament de les clavícules. És el tipus de pla que posseeix major valor expressiu i pot adquirir una enorme força dramàtica ja que ressalta les emocions i els sentiments dels personatges.

• Primeríssim primer pla. És aquell en què la cara d’un personatge tanca l’enquadrament mostrant-ne totalment o parcial el rostre.

• Pla detall. Pot mostrar una part del rostre o del cos. Però també un objecte o alguna de les seues parts que puguen tenir alguna significació dramàtica, narrativa o simbòlica. Emfasitza o assenyala de forma especial.

Tot i que té a veure amb el moviment, el travelling també pot aparèixer representat.

També és important el punt de vista o angle de visió des del qual es presenta l’acció, que equival a la posició de la càmera en fotografia o cinema. L’elecció d’un angle o un altre dependrà de la intenció narrativa; una mateixa escena produeix una sensació diferent si està representada vista des del sòl, des de dalt o simplement a la mateixa altura de l’espectador. L’elecció tant de la grandària del plànol com del punt de vista no són gratuïtes, ambdós contribueixen, de forma decisiva, a la consecució d’una rica gamma d’efectes expressius. Els tipus d’angulació són els següents:
• Normal. Equival a la visió que té una persona quan està dempeus o assegut. Els ulls de l’espectador estan a l’altura del pit o del cap dels personatges. Fa la sensació de naturalitat, representa una visió objectiva i realista dels fets.

• Picat. Visió de l’escena des de dalt, com si l’observara un personatge des d’una posició elevada, és a dir per damunt de la línia de visió d’una persona, de tal manera que la seua visió és de dalt a baix. Pot expressar la indefensió, la solitud, angoixa, abandó, abatiment o terror d’una persona, encara que sol indicar una situació d’inferioritat, de ser dominat o de ridiculització. També podria indicar simplement que l’escena és vista des d’un lloc més alt.

• Contrapicat. Els personatges o coses estan representats des d’un punt de vista inferior. L’escena se situa per davall de la línia de visió d’una persona i queda inclinada cap a dalt, de tal manera que la seua visió és de baix a dalt. Físicament allarga els personatges, en crea una visió deformada. Pot convertir el personatge en heroi i expressar els seus moments d’eufòria o triomf, pot magnificar-lo, engrandir-lo, exaltar-lo i ennoblir-lo, però també fer d’ell un ser superb, poderós i temible, un ser superior. També podria indicar simplement que l’escena és vista des d’un lloc més baix.

• Zenital (o vista d’ocell). És el picat màxim, es tracta d’ una visió des de dalt, totalment perpendicular al sòl i per tant als personatges o objectes que hi apareixen.

• Vista de cuc. La càmera es col•loca arran de terra i dóna una visió molt especial. Expressa una dominació total.

• Nadir. És el contrapicat màxim, la vista queda col•locada arran de terra i es dirigeix verticalment cap amunt.

• Angle aberrant. La vista no està en posició vertical sinó inclinada. Ens dóna un punt de vista inestable, la realitat queda distorsionada probablement perquè el personatge ha sofert una forta impressió, per tant accentua la subjectivitat. Expressa inseguretat i desequilibri.

• Punt de vista impossible. La mirada se situa des d’un lloc on no pot ser vista. Per exemple quan se situa a l’interior d’un taüt o dins d’una nevera oberta.

Respecte a la profunditat de camp, quants més nivells o plànols se succeïsquen servint-se de les lleis de la perspectiva es donarà lloc a una major profunditat en cada vinyeta, ampliant-se l’espai cap a dins i trencant les barreres bidimensionals del paper en el qual està dibuixat.

Operació de muntatge

L’elaboració d’un còmic comença amb el guió. En el guió cal considerar la estructura narrativa que conformara Ia historieta. La unitat bàsica en aquesta estructura és la vinyeta.
Sovint, la vinyeta sol equiparar-se al valor que posseeix el pla en l’estructura cinematogràfica. No obstant açò, aquesta similitud no és del tot exacta. El pla de les imatges en moviment es desenvolupa de forma lineal, sense el·lipsi, des que aquest pla comença fins que acaba. En la vinyeta, per contra, no sembla en principi que hi haja “durada”. Cada dibuix és com una instantània fotogràfica, un moment significatiu captat pel dibuixant. La successió consecutiva de vinyetes reconstruiria una determinada acció. El còmic plasma els moments rellevants. La continuïtat entre aquests instants aïllats es restitueix gràcies al muntatge d’unes vinyetes amb unes altres.
La instantaneitat de la vinyeta no és, d’altra banda, d’igual rang que la que proporciona una fotografia. En realitat, en les vinyetes es dóna quasi sempre una ostensible asincronia i, fins i tot, una representació de diversos moments, d’accions ocorregudes en diferents temps. Encara que per al lector resulta imperceptible, hi ha amb freqüència un contrast notable entre la instantaneitat de l’acció dibuixada en la vinyeta i el temps més dilatat que precisa el diàleg inserit en un globus. En les primeres frases d’eixe globus, el personatge pot dir alguna cosa molt trista per a acabar amb un contingut optimista. No obstant açò, el gest de la cara és únic en eixa vinyeta. El dibuixant haurà de salvar aquesta contradicció triant l’expressió més convenient.
Aquesta operació de selecció és contínua i es denomina muntatge. El muntatge consisteix en la selecció dels espais i temps significatius en cada vinyeta per a construir el relat amb un ritme adequat. L’operació de muntatge comença des de la mateixa fase d’elaboració del guió i acaba amb la realització gràfica.

Guió

No hi ha un model únic de guió Alguns autors, especialment aquells que són alhora guionistes i dibuixants, prefereixen la forma del story board. En lloc d’escriure un text descriptiu previ, prefereixen esbossar cadascuna de les vinyetes. En altres casos. es realitza un guió literari en el qual es descriuen de forma separada els aspectes concernents a la imatge i als textos. Aquesta descripció s’efectua per a cadascuna de les vinyetes.
Una forma usual de distingir la descripció dels dibuixos d’aquella que correspon als textos, és per mitjà de dues columnes separades. En primer lloc, en la columna de l’esquerra, es consigna per a cada vinyeta el tipus de pla i l’angulació. A continuació, es descriu l’aspecte de l’escenari. Més endavant, es detallen les característiques bàsiques dels personatges. Finalment, es descriu l’acció que es desenvolupa en la vinyeta.
En la columna de la dreta, es redacten els textos explicatius de les cartelas. Immediatament, s’inclouen els diàlegs o pensaments que es tancaran en els globus. Per a acabar, s’inclouen les onomatopeies que s’inseriran en el dibuix.

Realització gràfica

Un guió pot arribar a plantejar infinitat d’escenaris i personatges en èpoques molt diverses. En ocasions, per a visualitzar amb rigor una historieta cal un treball previ de documentació Molts dibuixants professionals disposen d’arxius amb fotografies ordenades per temes: cotxes, animals, paisatges, Cada relat té no obstant açò LES SEUES necessitats. Amb freqüència, caldrà realitzar una labor específica de recerca on es tindran en compte aspectes tan variats com l’arquitectura, la decoració d’interiors, el vestuari o els mitjans de transport.
Quan les fases de guionització i documentació han conclòs, es duu a terme la creació de personatges. Açò implica una primera elecció, la de l’estil de dibuix. Des de la caricatura més senzilla a l’hiperrealisme pictòric, entre la línia clara i la línia bruta, des de les formes tradicionals a l’experimentació avantguardista, hi ha un ampli ventall de possibilitats. Les tècniques de dibuix en la historieta són il·limitades. Al marge de l’habilitat que es posseïsca, el que importa és el coneixement i utilització dels recursos específics del còmic.
Siga el que siga l’estil de dibuix, la creació de personatges implica la realització d’uns esbossos previs. En aquests esbossos es van definint els trets dels personatges principals. En ells s’estudien les expressions bàsiques i diverses disposicions anatòmiques. Sobre aquest tema, molts dibuixants -especialment, els dedicats al còmic d’estil caricaturesco- recorren a un repertori convencional de gestos, molts d’ells rescatats del llenguatge mut de la pantomima.

Funcions bàsiques del còmic

Funció recreativa

Cal entendre el recreatiu en un sentit ampli. Les vinyetes dels còmics tenen una evident finalitat, l’entreteniment del lector. Més allà d’aquesta primera aplicació, la funció recreativa abasta tambien les tendències del còmic de creació. La mateixa denominació d’aquest mitjà -còmic, tebeo, historieta…- sembla limitar el seu abast a un divertimento subcultural. No obstant açò, al llarg del seu encara curta història, el recreatiu ha anat compatibilitzant-se amb continguts d’alt valor plàstic i narratiu.
En els seus orígens, els còmics posseeixen amb exclusivitat una funció evasiva. Els gèneres que consoliden -com les sèries humorístiques de xiquets, les d’animals antropomorfos o les d’aventures- responen plenament a eixa finalitat recreativa.
El genere negre -una dels principals corrents del còmic- també respon a idèntica funció. En la mateixa línia se situen els còmics de ciència ficció.

Funció persuasiva

La funció persuasiva sol circumscriure’s a aquelles imatges que pretenen alguna cosa del destinatari. L’exemple més evident és el de la publicitat. En aquest sentit, no sembla que la funció persuasiva tinga una gran transcendència en el còmic. Encara que en ocasions els missatges publicitaris se serveixen de recursos propis del llenguatge del còmic, no deixa de ser una aplicació marginal. No obstant açò, aquesta segona funció cobra la seua major transcendència quan -de forma més o menys soterrada-  acompanya a la de la simple recreació. Amb freqüència, les historietes transmeten una manera d’entendre la vida, unes actituds davant certs problemes, uns valors determinats. Sota l’aparença d’un mer entreteniment s’adverteix una conscient voluntat de persuasió.

Funció formativa

La funció formativa de la historieta posseeix una especial rellevància en l’àmbit educatiu. En l’aula, el còmic té una aplicació; la de convertir-se en un element més en el procés d’aprenentatge. Les seues possibilitats com a mecanisme de motivació en l’adquisició de coneixements i, alhora, com a mitjans per a exercitar l’expressió, són molt àmplies.
Existeixen ja moltes publicacions, l’explotació de les quals sembla especialment indicada en l’aula, sobretot en àrees com els idiomes, les ciències socials o la literatura. En la didàctica del llenguatge és on segurament s’obri el camp d’actuació més pertinent per al còmic; per exemple, per a la superació de dificultats de lectura i escriptura.
Més enllà d’aquestes aplicacions didàctiques -enquadrables dins de l’anomenada pedagogia amb imatges–, és possible abordar el fenomen del còmic en si mateix, com a mitjà d’expressió. Aquesta altra faceta es trobaria dins del camp de la pedagogia de la pròpia imatge Els alumnes poden endinsar-se en la comprensió del llenguatge del còmic a través de jocs i exercicis que culminarien en l’elaboració de les seues pròpies historietes.